MADRUGADA

De la serie Objetos punzantes

Piezas breves de Ruth Vilar



LA INSOMNE: Una escarcha muy fina
 
va cubriéndome el cuerpo.
 
Su blancura me viste,
 
armadura de cuento,
 
coraza aún quebradiza
 
de escamas de cristal.
 
¡Qué tentador sería
 
no moverme ya más,
 
quedarme envuelta en hielo
 
protegida de espinas
 
y de asedios!
 
¡Qué fácil y apacible
 
permanecer bien quieta
 
hasta que el manto frío
 
se haga grueso, tupido,
 
que no se desvanezca!
 
¿Y qué sería entonces
 
de esta miel tibia,
 
de este dulzor denso,
 
de esta transparencia
 
que me late adentro?
 
Así cada alborada:
 
¿la duda que persiste
 
o el voto que la aplaca?
 
Deshiélate a este día,
 
caparazón de lágrimas;
 
mana, miel, mana hoy,
 
no sé mañana.





PESADILLA

De la serie Objetos punzantes

Piezas breves de Ruth Vilar


LA SUPLICANTE: (Entre grandes dolores, defendiéndose.) Yo no quiero ser buena. No quiero ser ingenua, ni dar sin recibir, ni obedecer y chitón, ni proteger, consolar y complacer sin pedir nada a cambio. No quiero ser misionera, monjita, beatona. Yo no quiero ser niña. Yo no quiero ser ñoña.
LA COMPAÑERA: Basta. Ya pasó. Otra vez soñabas.
LA SUPLICANTE: ¿Con qué?
LA COMPAÑERA: Te acosaban los monstruos que se hacen pasar por bondad.

dancing Angels, de Emilio Merlina


GALERÍA

De la serie Objetos punzantes

Piezas breves de Ruth Vilar


BUENO 1: Yo a las buenas, soy muy muy muy bueno. Pero a las malas...
TAXÓNOMO: Mudable.
BUENO 2: Yo soy un buen esposo, un buen padre, un buen amigo, un buen trabajador, un buen vecino, un buen...
TAXÓNOMO: Cumplidor.
BUENO 3: Yo soy tan bueno que nunca le he hecho daño a nadie, ni a una mosca le haría daño yo, y mira que los demás me han vapuleado y apaleado y...
TAXÓNOMO: Víctima.
BUENO 4: A ver, yo soy lo bueno que permiten las circunstancias, las obligaciones, las prioridades...
TAXÓNOMO: Pusilánime.
TAXÓNOMO 2: O cínico.




RAZONAMIENTO

De la serie Objetos punzantes

Piezas breves de Ruth Vilar


LA INDAGADORA: ¿Podemos saber si alguien es auténticamente bueno? No digo si cumple a rajatabla con los deberes cívicos, la decencia o la tradición. Hablamos de Bondad. ¿Se ve en la cara? ¿Vuelve tersa la piel? ¿Hace brillar los ojos? ¿Se nota en el deje o en el gesto? No. Hay signos reconocibles de bondad, pero no son inequívocos. Y pueden imitarse. Puede uno parecer bueno como el pan y luego ir haciendo de su capa un sayo. Ya saben, un tartufo. Un hipócrita. Sin acritud. Algo así como esas fachadas señoriales que siguen dando el pego, apuntaladas, cuando tras ellas la casa entera está en ruinas. La cuestión es que, salvo en casos de crueldad flagrante, no es sencillo determinar el grado de bondad de otro individuo. Pero, y atención porque aquí llega el enigma, ¿podemos reconocer cuánta bondad hay en nosotros mismos? ¿Proclamarían ustedes sin titubeos cuán buenos son? Pongamos en una escala de cero a cien... ¿Y bien? ¿Alguien se ha situado por debajo de setenta? Siempre habrá algún culpable patológico, pero hasta ése hace trampa: cuanto más se reprocha, más bondadoso se cree. El resto, los del setenta para arriba, ¿cuánto tiempo dedican cada día a ser honestos consigo mismos y coherentes con esa honestidad? Ja. ¿Se atreverían a ponerse un setenta en ciclismo porque una vez, en la remota infancia, los fotografiaron montados en triciclo? En lo hondo cada uno sabe quién es y dónde está. Claro que a esas simas nos asomamos raramente y con recelo, por lo que pueda esconderse ahí abajo. ¿Cuándo nos convencieron de que no existiría lo que nos negásemos a ver?
 



http://cosdelletra.blogspot.com.es/2013/10/publicacions.html
 

EL JUICIO INICIAL

De la serie Objetos punzantes

Piezas breves de Ruth Vilar



LA ACUSADA: ¿Te ha llegado la citación?

EL IRREPROCHABLE: ¿Qué citación?

LA ACUSADA: La del juicio.

EL IRREPROCHABLE: ¿Cuál?

LA ACUSADA: El nuestro.

EL IRREPROCHABLE: Si acaso, el tuyo. Yo no he hecho nada.

LA ACUSADA: ¿Nada malo?

EL IRREPROCHABLE: Nada en absoluto. Soy escrupuloso con eso. Ningún crimen. Jamás.

LA ACUSADA: ¿Y bueno?

EL IRREPROCHABLE: Y bueno, ¿qué?

LA ACUSADA: Que si has hecho algo bueno. (EL IRREPROCHABLE no responde.) Ya. Yo tampoco. Me parece que nos acusan de eso.






Ruth Vilar




Ruth Vilar és escriptora, directora teatral i membre de la companyia Cos de Lletra. Es va llicenciar a l’Institut del Teatre de Barcelona i va cursar un màster de Creació Literària a la UPF. Ha assistit a cursos i seminaris d’escriptura impartits per Marco Antonio de la Parra, Neil LaBute, Martin Crimp, Fabrice Melquiot, Bljana Srbljanovic, José Sanchis Sinisterra o Sergi Belbel. Forma part del Laboratorio Rivas Cherif del CDN.

Ha estrenat els seus textos Las ávidas raíces (Sala Sandaru, 2017), La puerta blindada (Teatro Lagrada, 2016) i Muescas más hondas (Teatre Akadèmia, 2016). Ha escrit les obres de teatre Esa manzana amarga (lectura al Nuevo Teatro Fronterizo, 2016), Objetos punzantes (lectura a La Infinito, 2016), Cinc vares de terra (lectura al Teatre Romea, 2015), La tràgica mort de la barbuda (RE&MA 12, 2013/lectura dramatitzada a Primavera Vaca, 2013), L’espedaçament (RE&MA 12, 2011/lectura dramatitzada a l’Obrador de la Sala Beckett, 2011), 10m2 (Col·lecció Teatre-Entreacte, nº69, 2007/lectura dramatitzada a l’Obrador de la Sala Beckett, 2007), i nombroses peces dramàtiques breus (Quimera, 2010 i 2011; Cos de Lletra, 2006-2016). A cuerpo, Les línies imaginàries i Potrero romanen inèdites.

A més, firma la dramatúrgia i la direcció de “La cua del Paradís” de Pere Calders (Teatre de Ponent, 2013); “Los niños tontos” d'Ana María Matute (Círcol Maldà, 2012), espectacle amb què fou escollida finalista al Certamen de Directoras de Escena de Torrejón de Ardoz 2014; “Mañana, mañana. El Teatro Inconcluso de Federico García Lorca” (Círcol Maldà, 2011; Festival Barribrossa, 2010).

En premsa, des del 2009 ha col·laborat amb les revistes Las puertas del drama, Articles, Quimera, ADE Teatro i (Pausa.), i a la mateixa web de Cos de Lletra, amb articles, ressenyes, entrevistes sobre teatre i textos dramàtics originals.

Publica habitualment a “Las uñas negras” amb el pseudònim de Pepa Pertejo.

Salva Artesero

Contacte: 658 68 18 36
salvaartesero@gmail.com



 
Salva Artesero és actor llicenciat a l’Institut del Teatre de Barcelona. Va participar als cursos internacionals "Prima di Teatro" (San Miniato, Pisa. 2002). Forma part del Laboratorio Rivas Cherif del CDN. És membre fundador de la companyia Cos de Lletra.  

Ha creat i interpretat tots els espectacles, els recitals i les lectures dramatitzades de Cos de Lletra

Espectacles: Las ávidas raíces de Ruth Vilar (Sala Sandaru, 2017); La puerta blindada de Ruth Vilar (Teatro Lagrada, 2016); Muescas más hondas de Ruth Vilar (Teatre Akadèmia, 2016);La cua del Paradís” de Pere Calders (Teatre de Ponent, 2013); “Los niños tontos” d'Ana María Matute (Círcol Maldà, 2012); “Mañana, mañana. El Teatro Inconcluso de Federico García Lorca” (Círcol Maldà, 2011; Festival Barribrossa, 2010).

Lectures dramatitzades: “Esa manzana amarga, de Ruth Vilar (Nuevo Teatro Fronterizo, 2016) com a ajudant de direcció; “Objetos punzantes, de Ruth Vilar (La Infinito, 2016); “Cinc vares de terra, de Ruth Vilar (Teatre Romea, 2015) com a ajudant de direcció; En companyia de Shakespeare” (Nits entre Bambalines, 2013); Contra” d’Esteve Soler (Nits entre Bambalines, 2012); L’espedaçament” de Ruth Vilar (L’Obrador de la Sala Beckett, 2011). També ha dirigit i interpretat la lectura dramatitzada de “10m2” de Ruth Vilar (L’Obrador de la Sala Beckett, 2007).

Recitals poètics: desassossec, 2015, Ja és hora que se sàpiga” de Pere Quart, 2007 iCom gotes d'aigua” de Joana Raspall, 2006.

Al marge de Cos de Lletra, també va estrenar “Push-up 1-3” de Roland Schimmelpfennig (Sala Beckett, 2006) i “Atemptats contra la seva vida” de Martin Crimp (Sala Beckett, 2005). A més, ha participat a: Un ram de mar de Joaquim Ruyra (TNC, 2004), Vides de tants d’Albert Mestres (Sala Beckett, 2003), i Silenci de negra de Josep Lluís i Rodolf Sirera (SGAE, 2004), totes tres dirigides per Joan Castells.

Té experiència en televisió (El cor de la ciutat”, TVC, 2006-2009) i ràdio (Veus”, 2007-2013).


  "La puerta blindada"


"Muescas más hondas"


"Las ávidas raíces"


  "La cua del Paradís"


  "Los niños tontos"

 
  "Mañana, mañana" 


"Ja és hora que se sàpiga"


 Fotografies de Rubén Ibarreta,
Jordi R. Renom, Ramon Umbert i Ruth Vilar.
 

Book-Express: 10 anys llegint i escrivint amb Cos de Lletra


El Book-Express, taller d'animació a la lectura i escriptura creativa per a nens i nenes que Cos de Lletra dinamitza cada estiu a la Biblioteca de Caldes de Montbui, ha complert deu anys.

En aquesta edició, una vintena de lectors i aventurers han compartit tardes de jocs per estimular el pensament, l'observació, l'emoció i la imaginació. La tècnica dels sis barrets per pensar del psicòleg Edward de Bono ha estat el fil conductor de les trobades. 

A partir d'aquest concepte i d'abundants materials textuals escollits per Cos de Lletra, els participants han inventat històries des de diferents punts de vista, han fet la seva pròpia tria bibliogràfica, han expressat sentiments i comprovat dades, s'han apropat a l'art contemporani, han llegit en veu alta... 

Una vegada més, nens i nenes desmenteixen el tòpic adult que diu que la lectura és una activitat obsoleta i passiva que no interessa els infants: amb rotunditat i entusiasme, devoren novel·les, escriuen contes o diàlegs i es recomanen llibres els uns als altres.

Alguns dels llibres que hem treballat i recomanat al Book-Express 2017

 

Manuel Baixauli, l'home manuscrit

Ruth Vilar va conversar amb l'escriptor Manuel Baixauli sobre la seva novel·la L'home manuscrit i els aspectes més significatius de la seva obra literària.


Manuel Baixauli va visitar la biblioteca de Caldes de Montbui per parlar amb els lectors sobre L'home manuscrit, llibre que va suposar un punt d'inflexió en la seva trajectòria, a partir del qual el "pintor que escriu" que ell era va esdevenir "l'escriptor que pinta" que és avui.

En aquesta trobada distesa l'autor va esbossar un breu autorretrat. Tal com declara als seus llibres, tota l'escriptura és autobiogràfica, ja sigui de forma explícita o velada. Així, tant els contes d'Espiral com els articles recollits a Ningú no ens espera i, per descomptat, la seva novel·la La cinquena planta es nodreixen d'allò que ell mateix ha percebut, experimentat, imaginat, somiat...



També L'home manuscrit reflecteix i recull els paisatges, personatges familiars, temes recurrents i l'atreviment formal que retrobem a la resta de la seva producció. La seva és una obra coherent i sincera que ens deixa veure l'escriptor perquè, a través d'ell, ens veiem a nosaltres mateixos. En aquesta novel·la, nascuda d'una imatge creixent la d'una casa abandonada amb les parets cobertes de paraules, un home fa balanç i endreça incansable de la seva vida amb voluntat d'esmenar, mitjançant l'escriptura, els errors comesos.

A més, Manuel Baixauli va descriure el seu procés de creació, que parteix d'un primer esborrany complet i molt lliure. Només després d'haver-lo escrit, comprèn l'autor quin llibre és aquell en què treballa. Aleshores es traça un mapa de l'obra i sotmet la redacció inicial a nombroses reescriptures. La combinació conscient i pacient d'ambdues fases confereix als seus llibres una qualitat calidoscòpica i minuciosa que colpeix i sorprèn els lectors.

Finalment, vam poder gaudir de la lectura en veu del seu autor de "Dibuix del natural" i "On", dos dels relats continguts en la novel·la La cinquena planta.

 

Cos de Lletra en Tenerife

La Universidad de La Laguna acogió calurosamente "La puerta blindada" de Ruth Vilar

La ULL hizo entrega del XIX Premio Internacional de Teatro de Autor Domingo Pérez Minik a Ruth Vilar por su texto "La puerta blindada", en una gala que celebraba los galardones literarios anuales de esta institución y que estuvo especialmente dedicada al teatro: contó con una emocionante y franca intervención del dramaturgo Antonio Tabares y culminó con el espectáculo poético y musical Orillas del lejano amar, de Cali Fernández, Fátima Rodríguez y Juan Carlos Martín.

 Fotografía de Emeterio Suárez

Fotografía de Antonio Tabares

Al día siguiente, el montaje de "La puerta blindada" tomó las tablas del Paraninfo de la Universidad. Una vez más, los actores Salva Artesero y Alicia González Laá transportaron a sus espectadores a ese mundo temible y posible donde un modesto bibliotecario y su esposa deben aprender a distinguir entre obediencia o justicia, y escoger entre ambas. 

El público dijo: 
"Intensa, profunda y necesaria... Gracias."


Fotografía de Rubén Ibarreta