Sobre la faceta d'editor d'Albert Mestres
Un article de Ruth Vilar
(Pausa.) núm. 38
L’estiu del 2011 Francesc Foguet escriu «Els marges de l’oasi: un balanç d’urgència de l’edició teatral», un article revelador i precís sobre la precarietat estructural que llasta la publicació de textos dramàtics, on afirma: «Amb tota probabilitat, el projecte editorial més interessant d’aquesta dècada és En Cartell, de RE&MA12, ideat i confeccionat per Albert Mestres. De format molt senzill i econòmic, es proposava de brindar als autors i als teatres una plataforma d’edició i de difusió perquè poguessin fer arribar als seus espectadors els textos que estrenaven. Durant aquesta primera dècada del segle, En Cartell ha permès de disposar en lletra impresa de les peces representades en les sales alternatives, especialment a la Sala Beckett de Barcelona, tant de la dramatúrgia catalana com estrangera. Malgrat el buit que cobria, la col·lecció va haver de plegar veles al cap de vint-i-cinc números i cinquanta-cinc textos estampats en sis anys.»
En
efecte, Albert Mestres havia engegat la seva singladura editorial amb
RE&MA12 el maig del 2002. Ara, maig del 2016, fa memòria: «Parlant
amb en Ramon Simó sobre edició de textos teatrals, ell va comentar que
havia vist que a fora es publicaven les obres alhora que es
representaven als teatres. Això ens semblava interessant perquè en
aquell moment les col·leccions teatrals d’editorials convencionals
publicaven autors que no necessàriament estrenaven: l’edició de
literatura dramàtica estava massa poc vinculada a l’activitat teatral.
La idea inicial era aprofitar un moment en què es tornaven a estrenar
força obres d’autors en català, molts d’ells joves, de manera que
quedessin recollides i fossin accessibles i consultables pel públic: per
això la col·lecció es va dir En Cartell. Després d’aquesta xerrada vaig
buscar la manera de fer viable aquesta idea. En Ramon Simó va fer el
disseny gràfic dels primers números i va involucrar la Magda Puyo
—aleshores directora del festival Sitges Teatre Internacional— en els
tres llibrets inicials.» Aquells volums inaugurals aplegaven els textos
de sis dels espectacles que s’estrenarien al STI —entre els quals es
comptava Niederungen, escrit per Ricard Gázquez i Anabel Moreno a partir dels relats de Herta Müller.
Sota
una aparença de simplicitat, En Cartell acomplia alhora dues comeses
complexes: d’una banda, ampliava l’experiència de l’espectador present a
la sala; de l’altra, registrava i conservava —per a l’espectador
absent, per al lector futur, per al professional del teatre— la porció
textual d’una cinquantena d’espectacles representats entre 2002 i 2009
—fonamentalment a la Sala Beckett, puntualment al Tantarantana i, en un
número únic, a l’Espai Brossa. A més, els volums recollien les
corresponents fitxes artístiques que, amb la perspectiva del temps, ens
donen una idea palpable de la provisionalitat dels equips creatius, de
la fragilitat del treball conjunt, així com de la necessitat i la
urgència que impel·leixen els creadors a desenvolupar múltiples tasques
en el si de cada producció. Els acurats comentaris crítics de Francesc
Foguet —o, en les seves comptades absències, d’altres investigadors que
entre el 2009 i el 2013 integrarien amb ell el Grup de Recerca en Arts
Escèniques— completen aquests llibres. Un tractament rigorós del
contingut en un format molt assequible.
«La
col·lecció va néixer amb una voluntat de servei en tres direccions: en
primer lloc, oferir una plataforma als autors que, atès el panorama
editorial, tenen moltes dificultats per veure els seus textos en lletra
impresa; en segon lloc, donar l’oportunitat als teatres petits de
complementar la seva voluntat de fer arribar al públic un teatre
professional però sovint al marge dels circuits comercials; i,
finalment, documentar textualment un període del teatre català, amb
textos que d’aquí a un temps probablement seran molt difícils o
impossibles de trobar», manifesta Albert Mestres a la nota amb què
acomiada En Cartell. La determinació d’arrelar la lletra impresa als
escenaris alternatius, que havia convertit la col·lecció en l’arxiu d’un
bocí de la realitat teatral —ergo efímera— d’una època, va topar amb
una «minsa resposta de les sales de teatre a les quals anava sobretot
adreçada, si exceptuem el suport continuat i la fe en el projecte de
l’Obrador de la Sala Beckett». Precisament l’accidentat curs d’aquesta
aventura editorial i l’heterogeneïtat del seu catàleg evidencien la
naturalesa contingent i no programàtica del teatre: tant del que hi és
—les obres publicades, estrenades a les sales que s’hi van sumar— com
del que no hi és —les obres que, simultàniament, s’estrenaven en sales
que no van copsar l’interès i la magnitud d’En Cartell, i els textos de
les quals s’han dissipat. Pel que fa als autors estrangers, la
col·lecció edita per primera i gairebé única vegada en català autors com
Jessica Goldberg, Jean-Luc Lagarce, Lars Norén, Fausto Paravidino,
Jean-Yves Picq, Roland Schimmelpfennig, Theresia Walser o Jeannine
Worms. També dóna cabuda a textos d’autors reconeguts en el panorama
literari i editorial com ara Edward Bond, Ferenc Molnár —Carlota Subirós
signa l’adaptació del seu Liliom—
o John M. Synge. Els seus volums monogràfics dedicats a Martin Crimp i a
Conor McPherson són referències obligades quan parlem de teatre en
anglès del tombant de segle. La nòmina d’autors amb obra en català
reuneix, entre d’altres, el monumental Joan Brossa, els consolidats
Jordi Teixidor, Manuel Molins, Ramon Gomis o Lluïsa Cunillé, el poeta
Enric Casasses –dramaturg passavolant– i els aleshores emergents Jordi
Casanovas, Ricard Gázquez, Carles Mallol, Pau Miró, Gemma Rodríguez,
Marc Rosich o Victòria Szpunberg —estrenats dins del cicle «2007 tot un
any! de teatre català contemporani» de la Sala Beckett. Amb la trilogia
animal de Pau Miró, Albert Mestres va clausurar En Cartell el setembre
de 2009.
Tanmateix,
el 2006 havia endegat Off Cartell, una col·lecció paral·lela que no
retia comptes a la programació. Serà aquí on l’editor desplegarà més
lliurement el seu criteri dramàtic i eixamplarà sense traves els
horitzons dels lectors i dels professionals del teatre a qui vol
interpel·lar. A la seva ponència de l’any 2003 «Text teatral i
literatura» Albert Mestres havia exposat: «Com tothom sap, el teatre és
possible gràcies a un pacte o contracte que s’estableix entre el públic i
els actors, segons el qual el primer accepta els paràmetres
convencionals que li proposen els segons a fi d’establir una
comunicació, no entre públic i autor o públic i actors, com s’acostuma a
dir, sinó entre un individu del públic i els altres a través del cos de
l’actor, com teoritza Pradier. Podem admetre que si el pacte es trenca,
deixa d’existir el teatre. Com que el material amb què s’estableix
aquest pacte és totalment convencional, pot ser de qualsevol mena o
origen. [… ] També estrictament parlant pot dir-se que qualsevol text és
literatura o ho és en potència, com van demostrar els futuristes
russos, el dadaistes, James Joyce, Joan Brossa, etc. En canvi, i en
flagrant contradicció, crec que no tot text teatral és literatura. Cal
distingir netament entre text teatral i literatura teatral. El pacte que
s’estableix entre el públic i els actors no es trasllada al paper. [… ]
Inversament, hi ha textos teatrals escrits amb vocació literària, és a
dir, que aspiren a ser llegits independentment dels muntatges que se’n
puguin fer, mentre que n’hi ha d’altres que no aspiren a res més que a
la realització escènica». Doncs, sota la teulada d’Off Cartell
aixoplugarà obres d’ambdues espècies, escollides bé per la seva qualitat
purament escènica o bé per la seva naturalesa de literatura dramàtica
—això és, textos que es prestin tant a la posada en escena o la lectura
dramatitzada com a la lectura silenciosa.
Reprenem
el fil de la nostra conversa: «Amb el temps, la situació s’havia anat
invertint. D’una banda, els teatres es van desinteressar d’aquest
projecte —per això vaig decidir tancar la col·lecció En Cartell—; en
canvi, per a l’autor es va tornar més i més complicat publicar. Proa i
Edicions 62 han deixat de publicar teatre. Altres editorials en
publiquen en col·leccions que no són teatrals. Arola publica els textos
de la Sala Beckett i del TNC —i en això recull el primer propòsit d’En
Cartell—, però en general les seves publicacions no segueixen cap
criteri clar. Qui escriu teatre necessita fer visible allò que fa perquè
arribi als qui s’hi dediquen; Off Cartell compleix aquesta funció de
connexió entre l’autor i el professional.»
Aquest
segon catàleg, que continua ben viu, reflecteix l’amplitud i l’obertura
de la concepció que Albert Mestres té de la literatura i del teatre.
Com revelen nítidament la seva pròpia escriptura i els seus muntatges,
no l’espanta l’estrany, ni el popular, ni el críptic, ni el manifest, ni
l’antic, ni el primerenc, ni l’extens, ni el breu, ni el poètic, ni el
narratiu, ni el musical, ni l’audiovisual, ni allò sorgit al dedins del
teatre, ni el que hi recala des d’altres àmbits, i així fins a
l’infinit. És l’editor sense por. La seva curiositat no sembla tenir fi.
El seu és un criteri coherent que defuig la uniformitat: com que té
arrels profundes pot brotar en fulles i flors diverses, múltiples,
distintes. De l’òpera al flux de consciència, del drama històric al
romàntic, del material textual per a un film d’assaig a la poesia
dramàtica, de la tragèdia al teatre mínim, de les obres radiofòniques a
les obres concebudes per ser representades per alumnes de primària.
Tot
i que no es desentén de l’actualitat teatral —entre 2010 i 2012
reprodueix els textos resultants de les tres edicions dels Diàlegs a
quatre bandes, iniciativa de la Plataforma de Dramatúrgia de les
Comarques Gironines—, ja no n’és esclau. A Off Cartell trobem autors amb
obra publicada a En Cartell i d’altres que circumstancialment no hi
eren però hi podrien haver estat, com Jaume Melendres o Enric Nolla.
Recobrem autors antics, com els col·loquiers anònims, Anselm Turmeda,
Joaquim Rubió i Ors o, sense anar tan lluny, Salvador Espriu. I encara
en descobrim alguns, com Laia Alsina Ferrer, Isabel Garcia Canet, Gaston
Gilabert, Albert Pijuan, Grégoire Polet o —qui això signa— Ruth Vilar,
que ensopeguen amb un interlocutor editorial, teatral i literari,
receptiu i determinat, en Albert Mestres. Ell mateix precisa: «Pel que
fa a l’autoria contemporània en català, la col·lecció és oberta a autors
connectats a l’activitat teatral. Hi busco una qualitat —que pot ser
literària, però no necessàriament: sobretot teatral. Publico traduccions
amb voluntat de divulgació —per això renuncio als drets d’edició. Les
traduccions són els números més exhaurits del catàleg, i sovint les
propostes arriben de la mà dels mateixos traductors, o bé es tracta
d’autors que conec i tradueixo jo mateix. També pretenc incidir en
altres àmbits vinculats al teatre. La meva planificació és anual i
procuro que els volums tinguin una certa coherència, en si mateixos i
amb relació al moment en què estem. En certs moments em sembla
interessant donar una visió més àmplia de l’obra d’un determinat autor o
d’un determinat aspecte i d’aquí neixen els monogràfics.»
Malgrat
que quan RE&MA12 publica un nou volum ho fa per portar a
coneixement de tothom allò que amenaçava de restar amagat, les despeses
d’execució material i l’afanyosa distribució comercial del llibre
teatral constitueixen seriosos entrebancs per a aquest fi. «Fa temps que
em plantejo fer el salt al suport digital; crec que el paper és obsolet
i m’agradaria dur les obres a la xarxa. Vull crear una mena de magatzem
de textos, un lloc on els professionals del teatre puguin trobar —o
oferir— obres», confessa.
L’autor editor
El
que Albert Mestres calla —defugint la supèrbia o potser l’obvietat— és,
sense dubte, el més impressionant i rar mèrit de l’editorial: encloure
en una dotzena de volums una part molt significativa de la seva pròpia
producció dramatúrgica —principalment obres originals, però també
adaptacions i traduccions, en molts casos portades a escena per ell
mateix. Una producció fascinant i poc pregonada, despullada de
convencionalismes i banalitat, intertextual i rapsòdica, teatral i
literària alhora.
Com
l’autor remarcava en la mateixa ponència: «He pretès anar al nus
literari de la teatralitat, és a dir, recórrer només a aquells recursos
estrictament necessaris perquè el text sigui “teatre”: he prescindit
doncs de tot l’aparat convencional (instruccions sobre l’escenari,
instruccions sobre moviments) sempre que no fos marcadament significant i
m’he concentrat en la “teatralitat” de l’estil (joc de registres,
expressivitat sintàctica, joc de convencions, ritme, joc de
construccions que porta a determinar entonacions, etc.). D’altra banda,
sempre he escrit amb la voluntat que es pogués llegir autònomament de
l’escenari, sense que la lectura fes enyorar l’escenari, com qualsevol
altra peça literària, com un poema o una novel·la (gèneres tots dos que
procedeixen de l’oralitat, és a dir, en certa mesura també de
l’espectacularitat). […] el que m’interessa són les veus, i no solament
les veus dels personatges o protagonistes, sinó les veus de les coses,
dels estats d’ànim, de les situacions psicològiques o històriques […] Un
únic objectiu em mou a escriure: que la persona que llegeixi un llibre
meu o vegi una obra de teatre meva no sigui la mateixa abans i després
de l’experiència.»
Escriptors
hi haurà que disfressin d’iniciativa editorial el que no suposa més que
una via digna per donar a les premses els seus propis textos;
RE&MA12, amb En i Off Cartell, es planta a les antípodes del cas:
cada cop que Albert Mestres inclou una peça escrita per ell en qualsevol
dels dos catàlegs, de retruc els enllustra i engrandeix.
