Ruth Vilar va conversar amb l'escriptor Albert Pijuan sobre la novel·la El franctirador i la resta de la seva producció com a autor de poesia, assaig, narrativa i teatre.
La sessió de maig del club de lectura de la biblioteca de Caldes de Montbui va comptar amb la presència de l'escriptor Albert Pijuan. És autor de nombrosos relats curts –una tria d'aquests textos narratius publicats en antologies conjuntes apareixerà properament en un únic recull–, del poemari Cosmogonia Falorniana, i de diversos textos dramàtics, entre els quals: Tabula brasa; Nix tu, Simona; Escola de gossos; El regne de les anguiles i Finestreta D-72 –tots ells publicats i/o estrenats. A més, ha traduït per primer cop al català L'ésser estimat d'Evelyn Waugh, El rei de groc de Robert W. Chambers i, ben aviat, Johnny got his gun de Dalton Trumbo.
La conversa es va centrar fonamentalment en El franctirador, novel·la negra hipnòtica i corprenedora amb què Albert Pijuan va debutar en el gènere l'any 2014 –i que la crítica va acollir amb entusiasme. A través de la lectura d'aquesta obra, els assistents van poder copsar algunes de les claus i les constants de l'escriptura de l'autor: un discurs que eludeix conscientment l'obvietat i dóna a la informació un tractament implícit –convidant el lector a treure'n l'entrellat; una determinació d'aprofitar plenament el potencial literari de cada situació, personatge, conflicte o diàleg; un desenvolupament divers i ambigu, que no defuig l'humor ni la quotidianitat, de temes tradicionalment considerats greus, com ara la fe, la discapacitat, el poder, la família, la societat, etcètera; una deliberada banalització dels moments decisius, que només es revelaran transcendents quan se'n materialitzin les conseqüències irreparables.
Albert Pijuan va parlar sobre el procés que havia seguit per escriure El franctirador i com havia elaborat –sovint subvertit– les convencions de la novel·la negra: l'ús literari –i no només argumental– del llenguatge, que cerca una veu d'autor; el plantejament coral de la història, que trenca amb l'esquema "detectiu busca criminal"; la complexitat del context geogràfic, històric i social, nominalment real, fictici a bastament; el treball detallat de les atmosferes i les situacions, per tal de fer-les plenament visibles; l'acceptació de la intuició i dels caps sense lligar com a part de la capacitat evocativa de l'obra. A la seva gènesi, El franctirador va rebre influències ben diferents, de Crim i càstig de Dostoievski al Decàleg de Kieślowski, passant per Kafka o Jim Thompson. Pel que fa a l'estil, una idea recurrent guiava l'escriptura: que avanci com un tret del franctirador.
Albert Pijuan i Ruth Vilar
(Fotografies de Salva Artesero)
Un feliç elogi de la literatura concisa, sense palla, va culminar aquesta trobada, un intercanvi planer alhora que ple de les referències i del sòlids fonaments literaris que sostenen la producció d'Albert Pijuan.