"Mañana, mañana" és una magnífica representació que no ha rebut la consideració formal de la crítica teatral que la podria ponderar objectivament o fer-la perdurar.
La representació, que consta de quatre tènues parts que són, principalment, totes elles, lletanies, sortilegis, al·legories, signes i imatges (que els actors concatenen amb probitat i sensibilitat artístiques), és una indagació sobre la poesia dramàtica de F. G. Lorca i tracta amb fervor de la necessària imbricació de la consciència professional teatral i la societat.
L’obra, que transcorre com una sageta que anés d’ànima a ànima, té un pròleg sensiblement llarg i hipotètic interpretat amb ironia i amb un humor sacre.
A continuació, els actors, rítmicament, s’endinsen en la sèrie d’escenes de cambra que el poeta Lorca va escriure i concebre segons la inspiració del moment, temporal i relativa, inspiració que no va poder desenvolupar en tota la seva complexitat mentre dilucidava, abans de la guerra d’Espanya, la nova poesia tràgica i dramàtica.
Aquestes escenes de cambra són delicioses. I en el marc del petit i elegant Teatre Círcol Maldà, formen un corpus que és del mateix caràcter fraternal i dolorós del teatre de Lorca. Com un pressentiment.
En aquesta part de la representació, inherents a l’estructura mateixa del corpus, hi destaquen el so, la música i el cant: quadres flamencs, suites andaluses, teatre d’una característica inspiració lorquiana, segons l’amor que el poeta tenia pel cant popular, el folklore, el sons de la poesia negra hispano-americana i "las canciones de nana" (la primera aventura espiritual que es manifesta entre la mare i el fill).
L’actriu que canta al fill que abraça i bressola ho fa amb bellesa, cadenciosament, amb una delicada majestat i una nua emoció. Teatre, simplement.
Hauria sigut desitjable i justa una exegesi teatral seriosa d’aquest espectacle. Les companyies, els actors, podrien treballar més profusament en aquesta obra tan fecunda, per utòpica que semblés en l’actualitat aquesta paraula pura, per deliqüescent que pogués semblar aquesta paraula somniada en l’aire teatral comercial i artístic urbà de Barcelona. Encara que ningú ho notés, només les consciències.
(Aquesta és una crítica inèdita en premsa de l'espectacle "Mañana, mañana", que publiquem aquí per cortesia del seu autor.)
La representació, que consta de quatre tènues parts que són, principalment, totes elles, lletanies, sortilegis, al·legories, signes i imatges (que els actors concatenen amb probitat i sensibilitat artístiques), és una indagació sobre la poesia dramàtica de F. G. Lorca i tracta amb fervor de la necessària imbricació de la consciència professional teatral i la societat.
L’obra, que transcorre com una sageta que anés d’ànima a ànima, té un pròleg sensiblement llarg i hipotètic interpretat amb ironia i amb un humor sacre.
A continuació, els actors, rítmicament, s’endinsen en la sèrie d’escenes de cambra que el poeta Lorca va escriure i concebre segons la inspiració del moment, temporal i relativa, inspiració que no va poder desenvolupar en tota la seva complexitat mentre dilucidava, abans de la guerra d’Espanya, la nova poesia tràgica i dramàtica.
Aquestes escenes de cambra són delicioses. I en el marc del petit i elegant Teatre Círcol Maldà, formen un corpus que és del mateix caràcter fraternal i dolorós del teatre de Lorca. Com un pressentiment.
En aquesta part de la representació, inherents a l’estructura mateixa del corpus, hi destaquen el so, la música i el cant: quadres flamencs, suites andaluses, teatre d’una característica inspiració lorquiana, segons l’amor que el poeta tenia pel cant popular, el folklore, el sons de la poesia negra hispano-americana i "las canciones de nana" (la primera aventura espiritual que es manifesta entre la mare i el fill).
L’actriu que canta al fill que abraça i bressola ho fa amb bellesa, cadenciosament, amb una delicada majestat i una nua emoció. Teatre, simplement.
Hauria sigut desitjable i justa una exegesi teatral seriosa d’aquest espectacle. Les companyies, els actors, podrien treballar més profusament en aquesta obra tan fecunda, per utòpica que semblés en l’actualitat aquesta paraula pura, per deliqüescent que pogués semblar aquesta paraula somniada en l’aire teatral comercial i artístic urbà de Barcelona. Encara que ningú ho notés, només les consciències.
Johannes Small.