PREMI RECVLL DE PERIODISME SALVADOR REYNALDOS
La inèrcia existeix. És el fenomen físic de
persistència de la matèria en el seu estat present: el moviment, si es belluga;
l’estaticisme, si reposa. Ara bé, quan ens referim a l’oposició humana als
canvis, aleshores parlem d’inèrcia en termes estrictament metafòrics. A la
natura, les transformacions s’esdevenen de manera espontània. Tanmateix, quan
aquestes mutacions apareixen enmig del curs de la vida humana, topen de cap amb
la resistència de l’individu o del grup, que s’estimen més la inèrcia de
pensament i acció, o sigui, l’hàbit. En aquests casos no ens les tenim amb una
força real, inevitable, sinó amb una resposta escollida entre les múltiples
respostes possibles. Una reacció antagònica inspirada per un sistema d’idees
immobilista. La creença soterrada (conscient o no, tàcita o explícita) vindria
a dir alguna cosa com ara: “Les coses són com són perquè és com han de ser, sempre
han estat així i així continuaran”. Aquesta proposició irreflexiva, fal·laç o delirant
gaudeix, malauradament, d’una acceptació massiva, els efectes de la qual són ben
reals. Observables i palpables. Tal construcció ideològica genera paraules i
actes destinats a solidificar encara més l’statu quo, i això arrossega
conseqüències terribles en una tragèdia on no hi ha fat ni déus, sinó només
costums que hom creu irrenunciables.
L’ésser humà s’ha debatut durant segles entre el
cos i l’esperit, incapaç d’esbrinar d’una vegada per totes quina meitat de si era
la genuïna i quina la borda. Més recentment, i al llarg d'algunes dècades, el
dilema sobre què ens feia precisament ser els homes i les dones que som va
recaure en la tríada biologia-psicologia-societat. Què era més determinant? La
fisiologia heretada i els mecanismes corporals d’adaptació al medi? L’aprenentatge
i el desenvolupament de la personalitat? La influència del grup i de les seves exigències
i recompenses? Cada disciplina esgrimia raons incontestables per decantar a
favor seu una discussió que podria haver-se eternitzat. Per fortuna o per
enteniment, els experts van eixamplar l’enfocament i a hores d’ara gairebé
resulta evident que les persones som éssers biopsicosocials. És a dir,
que estem inextricablement subjectes a factors de les tres menes. Ens afecten i
modifiquen tant el fred, la son i la fam, com la qualitat de l’atmosfera
afectiva que ens envolta, els nivells de la contaminació acústica, o les nostres
circumstàncies personals i professionals, i la satisfacció que en puguem
extreure als diferents trams de la vida. Per tant, mai podrem incidir de debò
en el benestar de l’individu si no abordem també allò que el constreny. Continuar
sotmetent una persona a les mateixes condicions que l’afeixuguen donarà
invariablement idèntics i descoratjadors resultats.
Heus aquí l’atzucac: som nosaltres mateixos,
humans enfangats en un constant destret, els qui ens oposem a l’adopció dels
canvis que precisem i que ens beneficiarien. Però hem esmerçat tants esforços en
forjar aquestes gàbies, que ja no distingim quan ens protegeixen i quan ens
empresonen. D’altra banda, ens diem, de què ens valdria tal lucidesa? Què
comportaria reconèixer sobtadament que allò que havíem pres per bo i definitiu
admetia alhora altres lectures? O comprendre que alguns mitjans són, ras i curt,
il·legítims, per molt elevat que sigui el fi amb què els volíem justificar? Si
ens adonéssim de la nostra necessitat urgent de transformació, quina feinada!
Existeixen tendències biopsicosocials
equiparables a la inèrcia. La seva força és incalculable. Si les anomenem estabilitat,
moderació i impertorbabilitat, podrem considerar-les virtuts. Si
contemplem el revers ombrívol i inconfessable dels mateixos impulsos, ens trobarem
amb la mandra, la por i la indiferència. De nou,
complexitats. Quin grau de prudència ens fa tornar covards? Quina distància separa
l’enteresa i un cor de pedra? En quina mesura som constants i en quina abúlics
quan ens limitem a complir amb allò que estimem el nostre deure?
La peresa ha jugat i juga encara un paper
estel·lar a la història de la humanitat. L’ésser humà, animal d’adaptabilitat
proverbial, s’adapta quan no li queda altre remei. Canvia si l’obliguen a
fer-ho, i només rarament per voluntat i iniciativa pròpies. Acostuma a rebutjar,
de manera irracional i virulenta, els canvis àgils, per molt oportuns que aquests
es revelin. Amb una disposició menys troglodita, què no hauríem assolit com a
espècie en els àmbits on encara tenim la pedra a la sabata? Aquesta mandra
ancestral devia suposar alguna mena d’avantatge evolutiu en el temps de les
coves i els mamuts, quan calia estalviar les reserves de greix del propi cos. No
obstant això, en l’actualitat els cossos i els rebosts són prou abastits per
emprendre les reformes imprescindibles, aquelles que només posterguem per
estupidesa. Hi ha situacions extremes, més àrdues de mantenir que de
transformar, que demanen a crits una intervenció decidida. Posem fil a
l’agulla?
Parlem de salut mental. L’increment exponencial
del nombre de pacients afectats per malalties mentals ha esdevingut una
preocupació majoritària. Ara la societat es pronuncia amb vehemència a favor de
la salut mental, com si es tractés d’una mera qüestió d’opinions i per
enllestir la feina n’hi hagués prou que fóssim molts a enrolar-nos en l’equip apropiat.
De vegades entenem la salut mental com un estat que, un cop assolit, perdura.
D’altres l’imaginem com alguna cosa que ens pertany i que algú ens ha de retornar
si la perdem. Hi apliquem la lògica del mercat o hi posem l’empenta de la reivindicació de drets fonamentals, en un exercici de simplificació consoladora
que ho torna tot encara més confús. Obviem que la salut no és una beatitud
immutable, sinó la capacitat incessant de retrobar un equilibri òptim, que
vivim en un joc constant de pesos i contrapesos entre l’organisme, els
processos psíquics (mentals i emocionals) i l’entorn, i que no sempre ens en
sortim a conjugar les nostres necessitats amb els requeriments externs. En nom
d’una convivència ordenada acceptem i fomentem dinàmiques interpersonals o
grupals que atropellen l'individu. Clamem salut mental mentre contribuïm, ben
aplicats, a mantenir les condicions de gestació i manifestació de la malaltia
mental. Ens hi habituem.
Dòcils com cadellets, ens sotmetem a conductes deformes
i pernicioses que el costum o la norma fan semblar naturals. Així, hem integrat
la incoherència ètica o la insuficiència de les hores de son com a aspectes consubstancials
al treball, despullant-los de la seva categoria d’agressions a la pròpia
consciència o al procés fisiològic de recuperació. Hem assimilat el soroll com
a fruit de la modernitat, o com a signe de dinamisme i joia, tot menystenint el
llindar dolorós de l’audició i el paper del silenci en el funcionament saludable
del sistema nerviós. Ens hem encadenat a nocions caduques sobre l’organització
de la societat, que ens dificulten enormement la convivència. Per mor de la
idea d’insolubilitat del vincle familiar, suportem durant la vida sencera que
algú ens tracti impunement com no toleraríem que ens tractés ningú altre;
consentim abusos i reprimim amb violència inenarrable les emocions (naturals i
perfectament adequades a allò que passa) que aquesta situació desperta en
nosaltres.
L’article 25 de la Declaració dels Drets Humans
ens empara quan exigim l’accés a l’atenció dels serveis mèdics i socials que
podrien atenuar el nostre sofriment. Guarir-lo, tanmateix, requeriria un
apropament biopsicosocial que a hores d’ara troba més obstacles que facilitats.
En el pla de l’abstracció, les bones paraules són a l’abast de tothom i no obliguen
a res. La quotidianitat és diferent. Qui es compromet a viure en el respecte a
la salut mental pròpia i aliena, es converteix automàticament en dissident i
pària. Puc negar-me a gaudir a costa del perjudici d’altri; puc rebutjar clar i
net que un altre s’aprofiti de mi. Això és salut mental. L’adopció d’aquestes
dues senzilles màximes introdueix una afirmació inèdita en el sistema de
creences comú. On abans dèiem: “Les coses són com són” i etcètera, ara direm: “Les
coses són com les fem perquè vam decidir fer-les així, i si fetes així ja no
funcionen caldrà que decidim una altra cosa”. Vetllar per unes condicions de
vida que preservin la salut mental comporta admetre que es plantegin conflictes
i assumir un paper actiu en la seva resolució.
Lamentablement, la perspectiva d’una
confrontació veritable ens repugna i ens paralitza. Considerem admissibles,
gairebé esportives, les dissensions de sobretaula i les irades polèmiques a les
xarxes socials, perquè aquestes discussions intranscendents impliquen pocs
perills. És per això que, amb freqüència, les utilitzem com a vàlvula
d’escapament: constitueixen l’alleujament substitutori de les autèntiques
frustracions. La nostra estratègia es redueix a desplaçar i dispersar l’origen
del malestar que ens afligeix, a equivocar deliberadament l’atribució, per a
poder desfogar-nos de la manera que suposem més inofensiva. Per a qui gosi
assenyalar un conflicte rellevant ens reservem la condemna moral. Aquesta
amenaça de l’estigma dissuadeix la majoria. Són pocs els qui s’atreveixen a dir
les coses pel seu nom. Les paraules del disconforme desplauen, ofenen i
escandalitzen qui ja es troba còmode i, pel seu propi interès, no desitja la
menor alteració. I com que aquest no està pas disposat a consentir que ningú
qüestioni el seu estat de privilegi (gran o petit, tant és), nega que hi hagi
cap problema. “Les coses són com són” i a qui no li estigui bé, doncs que
s’aguanti, que tots aguantem coses. Qui heroicament havia aconseguit aixecar la
veu, sovint torna a empassar-se-la; des d’aleshores i per sempre més, del seu
coll penjarà el cartell de “persona conflictiva”. Amb filosofies tan elaborades
ja sabem on acaba la salut mental: rebregada i a les escombraries.
I si comencéssim per abolir el nostre prejudici
atàvic contra el conflicte? La representació simbòlica de la disputa com un Duelo
a garrotazos (on dos homes intercanvien cops amb les cames colgades fins
als genolls) no reflecteix la seva naturalesa essencial. Per què no la
desterrem del nostre imaginari? El conflicte és un pur desajust (relacional,
psíquic o orgànic) que requereix atenció i reajustament. Avançaríem molt si
procuréssim escoltar les necessitats o les inquietuds que se surten del motlle
dels costums i les consideréssim tan legítimes i plausibles com les
normalitzades. De debò volem continuar llastant els infants amb la creença que
“així és com s’ha de viure”, quan prou veiem que aquest així unívoc ens empeny
a abismes temibles? Volem salut mental? Arromanguem-nos.