Fragment de l’article de Joan Puig i Ferreter, aparegut a “La Publicitat” el 16 de gener de 1929.
No vull parlar d’aquesta qüestió lletja, vella i rebregada
que hem convingut d’anomenar crisi teatral. Hem de reconèixer, però, que ningú
no sap exactament què és allò que vol el públic. I el públic, menys que ningú,
tampoc sap el que vol.
El mal gros és que no hi ha un públic abundant, normal, que
tingui el costum d’anar als teatres d’una manera corrent, això és, com un de
tants actes que l’home civil i culte realitza amb tota regularitat. No; l’hàbit
d’anar al teatre no està incorporat als costums de la nostra gent, com no hi
està incorporat l’hàbit de la lectura.
L’espectacle, el teatre diguem amb més precisió, és per a
nosaltres una cosa massa supèrflua, massa epidèrmica. Simple distracció,
divertiment superficial; és, per a la generalitat, una manera de perdre
amablement el temps. La majoria dels espectadors barcelonins no va al teatre
per a satisfer cap gust de cultura, cap ideal d’art o de bellesa, ni cap afany
espiritual. El gust o la curiositat d’un art nou, l’interès per una obra
original, aquell neguiteig dolç, la febreta intel·lectual que produeix l’anunci
d’una novetat que hom preveu gran, o que, simplement, ens revelarà alguna cosa
recòndita o inexplorada per a nosaltres, això no és gaire conegut del nostre
públic. Aquest vol distracció i gaudi dels ulls o dels altres sentits. La
intel·ligència, l’ànima no solen prendre part en les “emocions” que el nostre
públic demana al teatre; al contrari, li fan nosa, com unes intruses, totes les
relacions que una comèdia o un drama puguin tenir amb la vida profunda de la
intel·ligència, i amb les reconditeses de l’esperit. Distracció, divertiment
banal, en lloc d’atenció i de curiositat apassionada.
Per a apassionar una mica el públic –és a dir, per portar-lo
a emplenar el teatre amb una certa curiositat vibrant- cal anunciar-li un
espectacle extraordinari. El nostre públic, que ordinàriament deixa les sales
mig desertes, el dia que li ofereixen un espectacle extraordinari s’hi fa a
empentes i cops de colze i atapeeix la sala fins a l’asfíxia.
Però què és “l’espectacle extraordinari”? És el fenomen, el divo i, si pot ésser, dos divos; és l’esdeveniment necrològic o
patriòtic; és l’homenatge o la “manifestació”. Per a tenir gran públic, no
basta una gran i pura obra d’art. És l’extra-artístic allò que porta la
multitud al nostre teatre.
Ajunteu dos divos,
porteu una diva, feu un homenatge
sorollós, un benefici que toqui el cor, una funció necrològica, tot això amb un
programa excitant, amb intèrprets de brill, i veureu la sala plena com un ou,
despatxades totes les localitats, gent dreta pels passadissos, una humanitat
abafarada d’entusiasme, contaminada d’emoció. “Oh, quin poble! –diria un
estranger que presenciés l’espectacle d’aquest públic explosiu-. Com estima la
seva música, el seu teatre, les seves lletres!” Si l’endemà l’estranger tornava
al mateix teatre, on representessin la mateixa obra, però sense el caràcter d’”espectacle extraordinari”, hi trobaria quatre gats.
El nostre públic reclama l’ “espectacle extraordinari” per
escalfar-se una mica. Altrament és retret, gasiu, desconfiat i mandrós. Mai no
acaba de creure que una obra sigui bona si no fa un soroll estrepitós de
platerets i timbals. I el mateix pensa dels intèrprets si no fan dring de divos. Com fer creure al nostre públic
que la cosa extraordinària, en realitat, és en la qualitat de l’obra i prou?
Una òpera de Mozart, una cançó de Schubert, una simfonia de Beethoven, un drama
de Shakespeare, una comèdia de Molière.
Imaginem que passa un bon actor estranger per Barcelona.
Representa les millors obres del teatre antic i modern. La gent no hi va.
Finalment, la nit de funció benèfica, el teatre s’atapeeix. Aclamacions,
entusiasme, ovacions sorolloses. L’actor és obligat a parlar. Sorprès, creu en
un canvi del públic a favor seu. Ara és la meva, pensa.
—Senyors
–els diu-: jo no sóc un artista extraordinari, sinó un actor estudiós i honest
que posa l’amor, la voluntat i el treball necessaris per a fer les coses tan bé
com pot. Però sí són extraordinàries les obres que representem. I com que veig
que finalment aquestes obres us han interessat, i heu emplenat el teatre, hem
decidit quedar-nos uns dies més a Barcelona, per a repetir davant d’una sala
plena les representacions que fins ara hem donat enmig del desert.
L’endemà
hi hauria quatre gats. La nostra gent va al teatre a divertir-se sense
complicacions, quan sap que ningú no li burxarà amb interrogants la
intel·ligència ni l’esperit, o quan hi ha un espectacle extraordinari, per allò
de poder dir “Jo també hi era”.
Si no és així, la nostra gent aprofita totes les
circumstàncies per no anar al teatre: pluja o vent, fred o calor. Si el teatre
fos un dels amors de la nostra gent, una necessitat del cor o de la
intel·ligència, no deixaria d’anar-hi perquè puja o baixa la temperatura, sinó
que trobaria la manera de pactar entre les seves comoditats i les seves
fruïcions espirituals.
Així, aquells que estimen els llibres esperen la vesprada,
en haver cessat el treball, i, per caloroses o fredes que siguin les hores, s’aclofen
sota el llum amb el llibre obert, joiosos d’oblidar els afers personals en un
gaudi no pas epidèrmic, sinó apassionat i absorbent.
Cos de Lletra va participar
al comiat del Círcol Maldà (octubre del 2013)
amb la lectura d'aquest manifest.