Ruth
Vilar, (Pausa.), gener 2012.
1.
Qualsevol
article informatiu sobre la trilogia que componen les obres Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la
democràcia d’Esteve Soler corre el greu perill de perdre vigència en
qüestió de minuts. Des que l’any 2008 Contra
el progrés va ser seleccionada per participar al festival berlinès
Theatertreffen, la vida d’aquests tres textos ha estat en contínua ebullició
escènica internacional. Fem-ne només cinc cèntims. Traduïts a sis idiomes —anglès,
francès, alemany, castellà, grec i italià—, arreu se’n succeeixen les lectures
dramatitzades i els muntatges; prop de trenta directors, amb els corresponents
repartiments, els han donat a conèixer a Alemanya, Estats Units, França,
Suïssa, Àustria, Grècia, Veneçuela i Xile. Han format part de les seccions
oficials de l’esmentat Theatertreffen i del Literaturfestival, ambdós a Berlín,
així com —en dues ocasions— del certamen francès La Mousson d’Été. Tanmateix,
el valor d’aquesta trilogia no rau en el ressò que feliçment ha obtingut. La
seva excepcionalitat cal cercar-la a l’interior dels tres precisos engranatges
que la formen: en vint-i-una peces breus, l’autor elabora un retrat copsable i
encertat de bona part dels mals que afligeixen la convulsa societat actual.
2.
Esteve
Soler va escriure Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia entre 2007 i 2010. Per referir-s’hi, Antoni
Ribas va encunyar recentment el terme trilogia
àcrata («Guten morgen, Herr Soler», Time
Out Cultura, 28
d’agost de 2011). Certament, el nom és una troballa notable, perquè sota
l’aparença d’una burlesca apologia del desordre, d’un intent d’enderroc dels
pilars bàsics de la nostra civilització, el dramaturg revela la veritable acràcia
en què vivim: la nostra feblesa —com a individus, com a ciutadans, com a éssers
humans—, el desgovern que exercim i acatem en tots els àmbits —potser per manca
de res millor— i la falsedat o la inutilitat dels conceptes sobre el quals
sustentem les nostres esperances. Les obres commouen des dels mateixos títols:
ningú resta indiferent a aquestes declaracions de principis. Amb ells, Soler
sembla dir-nos: «M’oposo a tot allò que vosaltres trobeu virtuós, desitjable i
digne d’ésser defensat a qualsevol preu». No ho fa per caprici ni d’una manera
insubstancial; el seu teatre està molt lluny d’altres textos i muntatges
sorollosos de rebel·lia aparent i fil fragmentari inintel·ligible que piquen
l’ullet a l’ordre establert tot fent veure que l’ataquen. Aquesta trilogia àcrata és veritable teatre
polític i filosòfic carregat de raons, amb un contingut sòlid i un sorprenent
desplegament d’arguments que desmunten els prejudicis de l’espectador. Els
conceptes que posa en dubte funcionen com a axiomes des de fa massa temps. Les
seves obres ens interroguen amb les preguntes que al teatre li pertoca de fer
precisament perquè tothom les calla: «De debò trobeu tot això virtuós,
desitjable i digne d’ésser defensat a qualsevol preu?». Progrés, amor i
democràcia han perdut amb l’ús el seu esclat immaculat. Els Reis de l’Orient ja
no porten coses a la gent.
Contra pronòstic, ni la magnitud de l’empresa ni
l’ambició del seu discurs afeixuguen l’eficàcia dramàtica dels textos. El
descontentament ideològic i l’amargor existencial que hi prenen la paraula són
com aquells licors que farceixen generosament els bombons: omplen per sorpresa
la boca de l’espectador i hi deixen el regust definitiu, però ho fan precedits
i embolcallats per l’exuberant i rotunda dolcesa de la xocolata. Així mateix,
Soler articula les seves tres obres de manera que no només siguin de bon pair
sinó que convidin irresistiblement els assistents a clavar-hi la primera
queixalada per empènyer-los després a continuar endrapant sense fre. Amb
cadascuna d’elles acompleix una fita que ara per ara el teatre molt rarament
abasta: manté el públic en suspens durant tot l’espectacle. Com ho aconsegueix?
Molts són els mèrits de la trilogia i moltes, per tant, les bondats que cada
espectador pot trobar-hi per restar a la seva butaca corprès, desconcertat i àvid.
Destaquem-ne només tres: l’agilitat, la comicitat i la conscient utilització
dels registres.
Pel que fa a l’agilitat, Contra el progrés, Contra
l’amor i Contra la democràcia
comparteixen un mateix esquema estructural: consten de 7 peces breus. Una rere
l’altra, les peces plantegen, embrollen i resolen situacions independents, a
mig camí entre el realisme i l’absurd. Totes constitueixen variacions al
voltant dels diversos aspectes vinculats al tema central —aquell que dóna títol
a l’obra sencera: progrés, amor, democràcia— o, més aviat, manifestacions de
les perversitats que s’esdevenen i executen en el seu nom. Expert cinèfil,
Soler podria haver pres d’Ernest Lubitsch —de qui millor?— la lleugeresa
ingràvida i veloç amb la qual ens serveix sense fer escarafalls una greu
reprovació de la precarietat de l’statu quo i de la forçada artificialitat amb
què el sostenim.
Per la seva banda, la comicitat amara les vint-i-una
peces, inunda les acotacions, vessa per damunt de les rèpliques. El seu humor
és planer, però no simple; directe, però no barroer; poètic, però no ingenu;
estrafolari, però no ridícul; elaborat, però no intel·lectualment elitista;
actual, però no esnob. Es tracta d’un humor vast que allarga els seus tentacles
juganers per tal de pessigollejar fins a la riallada tots els ocupants de la
sala. No hi ha gaires obres capaces de fer riure alhora el públic general, els
crítics i la gent de teatre: la trilogia Contra
se’n surt folgadament també amb això.
Mitjançant l’alternança de registres, l’autor catapulta
l’espectador d’una peça a l’altra, d’una situació inèdita a la següent, sense
més solució de continuïtat que el senzill «Fosc.» final que remata totes i
cadascuna de les peces (fora del text 7 de Contra
l’amor). Esteve Soler enfronta personatges nets —dibuixats amb quatre trets
ben triats, una parla definida i una actitud evident envers la realitat— amb
circumstàncies confuses o amb dilemes equívocs. O bé deixa una resolució
necessària i òbvia en mans de subjectes desorientats, individus moralment
deformes, aberrants exponents del progrés, l’amor o la democràcia duts al
paroxisme. Escull per a cada text la situació, els personatges i les paraules
incontestables; després, en cadascun d’aquests sistemes coherents introdueix
desajustos, xocs, sobtades interferències de registre. L’efecte que es produeix
és instantani i poderós: hilarant, inquietant, revelador, enutjós, aterridor.
Indubtablement, cap d’aquests punts forts sorgeix com un
bolet aïllat i inopinat. Tots tres funcionen estretament vinculats entre si: la
comicitat es beneficia del joc amb els registres, que esdevé trepidant gràcies
a l’agilitat, que, al seu torn, pot desenvolupar-se plenament dins de la
cotilla fluixa de la comicitat. I viceversa.
3.
A l’era de la intertextualitat, la trilogia Contra es presenta com un brillant exercici de creació dramàtica dinàmica, complexa i referencial. Amb un llenguatge absolutament entenedor i apel·lant a la diversió de l’espectador, Esteve Soler construeix un edifici de grans proporcions. S’inventa una baralla de naips de tres colls abans inexistent. Cada coll agrupa set cartes que no només lliguen entre si, sinó que presenten ressonàncies o connexions amb altres peces dels dos colls restants. Això multiplica extraordinàriament les possibilitats d’una companyia o equip artístic per explorar i desenvolupar l’imaginari de les tres obres —bé sigui per a la seva posada en escena per separat o bé per a una hipotètica representació de la trilogia en sessió contínua— ja que aquesta estructura està prenyada d’abundància, de simetries i esquerdes, d’imatges suggerents veritablement provocadores, d’idees i sentiments atroços sovint indestriables dels llocs comuns i la bona fe.
A l’era de la intertextualitat, la trilogia Contra es presenta com un brillant exercici de creació dramàtica dinàmica, complexa i referencial. Amb un llenguatge absolutament entenedor i apel·lant a la diversió de l’espectador, Esteve Soler construeix un edifici de grans proporcions. S’inventa una baralla de naips de tres colls abans inexistent. Cada coll agrupa set cartes que no només lliguen entre si, sinó que presenten ressonàncies o connexions amb altres peces dels dos colls restants. Això multiplica extraordinàriament les possibilitats d’una companyia o equip artístic per explorar i desenvolupar l’imaginari de les tres obres —bé sigui per a la seva posada en escena per separat o bé per a una hipotètica representació de la trilogia en sessió contínua— ja que aquesta estructura està prenyada d’abundància, de simetries i esquerdes, d’imatges suggerents veritablement provocadores, d’idees i sentiments atroços sovint indestriables dels llocs comuns i la bona fe.
Podem descriure a grans trets les 21 cartes que es posen
en joc a Contra el progrés, Contra l’amor i Contra la democràcia mitjançant l’esquema següent:
Contra el progrés
|
Contra l’amor
|
Contra la democràcia
|
1. Parella. TV.
Nen.
|
1. Putxinel·lis:
princesa; camperol; cor.
|
1. Parella.
Embaràs. Capolls, teranyina i ARANYA.
|
2. Tramvia.
Moribund. Noia que refusa assistir-lo.
|
2. Parella.
Trencament. Neteja.
|
2. Amos de la ciutat.
Poder despietat que no és impersonal sinó venjatiu.
|
3. Empresaris.
Creació utilitària d’una nova religió.
|
3. Amigues. Ex dins
del cos.
|
3. Home, dona i
marit sacrificable. Incapacitat per comptar més enllà de 6.
|
4. Pare, mare.
POMA.
|
4. Amor-droga i
amor-mesura de control social: esclavatge, hipoteca, futur compromès.
|
4. Tirachinas
i PEDRA. Homes (1 i 2). Violència involuntària i amable engendrada per la
pròpia desgràcia i pel dret que aquesta atorga.
|
5. Mestra i nens.
Conte. Llops.
|
5. Astronautes.
Solitud en companyia. Amor-necessitat que perviu.
|
5. Pares. Confessió
cruel. Assassinat del fill i aprofitament del cos.
|
6. Contracte
matrimonial amb caducitat obligatòria.
|
6. Parella
enfonsada dins una merda infinita. Canvi de parella. Infinita repetició del
mateix esquema de relació.
|
6. Dona amb burka.
Reunió de veïns. Confessió amb traducció. Petició d’ajut.
|
7. Control de la
població humana mitjançant extermini. Botxí-foca.
|
7. Home porno. Amor-projecció
en imatges de sexe gimnàstic.
|
7. Amos del món al
llarg de la història. Refús d’una sola dona a sotmetre’s als seus desitjos.
|
Hi prenen relleu la proliferació de promeses vàcues a les
quals hom s’aferra per tal d’evitar la contemplació crua de la realitat; els
mecanismes de control que ens imposen instàncies superiors i els que ens
autoimposem; els monòlegs que interpel·len obertament el públic tot
convertint-lo en personatges coresponsables; la dosificació dels aparells
electrònics i dels noms propis de corporacions o persones reals per tal de
preservar l’eficàcia del seu paper; les situacions inicialment tòpiques que
l’autor disloca abruptament; les incongruències entre la naturalesa del discurs
i el personatge emissor; els objectes i personatges desproporcionats o fora de llocetc. Hi ha incomptables petites contres dins les 7 contres de
cada Contra...
Pot ser que el debat que el 15-M ha suscitat sobre la
naturalesa política de la vida quotidiana estimulés la repercussió i l’èxit de
públic que Contra la democràcia va
gaudir a la Sala Beckett —sota la direcció de Carles Fernández Giua i amb les
interpretacions de Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i Laia Martí— durant
la darrera edició del Grec. L’any 2009, la companyia Teatre al Detall va
estrenar també a la Beckett Contra el
progrés. Joan M. Segura i Bernadas va dirigir l’espectacle, que
interpretaven Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idàñez; de fet, dos anys
després aquest muntatge segueix viu: forma part de la programació de la
imminent XIX Muestra de Teatro
de Autores Españoles Contemporáneos
alacantina. D’aquesta primera obra se’n va parlar menys, és clar; no obstant
això, dubto que un context sociopolític més o menys favorable en sigui l’única
causa. Diria que sovint cal que els altres ens cantin repetidament les bondats
d’alguna cosa abans d’abraçar-la; que preferim que ens les cantin els portaveus
de sempre, aquells a qui atorguem crèdit; i que tant se’ns en donarà que a
l’estranger s’esgargamellin cridant la desbordant qualitat d’aquesta trilogia àcrata fins que no ens ho
confirmi la nostra televisió de confiança.
Ruth Vilar és escriptora, directora i actriu de la companyia Cos de
Lletra