“Senyors, després de
saber els treballs, els insomnis i les angoixes que hom passa darrere els
bastidors, és segur que preguntareu: Ja que l’autor pateix tant, de segur que
deixarà el teatre. I aquí no és ell que contesta. Tots els que patim la Dèria,
contestem: «No! No el deixarem mai!» El teatre, per a tots els que en fem, no
és pas escriure, és viure, és sentir-se viure; no és fer escenes que vagin
passant, és pensar-nos que les passem; no és pas la insinceritat d’enganyar els
altres per la ficció, és enganyar-nos nosaltres; no és fer comèdia com fa
tothom, és creure’ns que som sols a fer-la, i les angoixes, els insomnis, i la
incertesa, i fins les llàgrimes, són potser el millor pler d’escriure-les: perquè
la incerta emoció de la recerca de la veritat és molt més bella que la certesa;
perquè una nit de teatre ens paga tots els sofriments; i perquè no hi podem fer
més: el que té el vici, ja ha rebut: quan pot escriure escriu comèdies; quan no
pot, les veu representar; quan no pot més, s’hi fa portar amb cotxe, i quan no
té cotxe ni entrada, es queda a l’ombra a mirar com entren, potser amb una
llàgrima als ulls, però amb el cor ple d’enyorances; i també, després de l’esperar,
no hi ha res tan dolç com enyorar: que lo més trist, cavallers, és l’anar
passant per la vida en sense tenir pena ni glòria.
Quan veieu, doncs, alçar la cortina, i veieu que l’obra, de tan natural, sembla que s’hagi fet sola, penseu que la comèdia és dintre; penseu lo que s’ha sofert per a escriure-la, per a fer-la admetre i per a ensajar-la; compteu que, per a venir al món, ha hagut de passar tantes trifulgues que sembla impossible que visqui; que ha anat deixant bocinets d’entranyes per tots els arbres de drap pintat; que hi ha bocins d’ungles, als bastiments, dels que han volgut esgarrapar, i gotes de sang de l’autor; però no el planyeu molt, que ja s’ho ha guanyat. Ha plorat, ha sofert, no ha dormit, però, en canvi d’això, ha viscut; i si el Faust es va vendre l’ànima per a viure dugues vegades, els autors les han viscudes sense fer tractes amb el dimoni, i el que pot viure més que els altres, sense dar res al maligne esperit, avui que treballa tant, per poca glòria que li quedi, no s’ha de plànyer del seu destí: val més veure el teatre per dins que haver de badar per fora."
Fragment de la conferència “El teatre per dins” pronunciada per Santiago Rusiñol a l’Ateneu Barcelonès el 10 de març de 1910.
Cos de Lletra a punt de representar "Los niños tontos". Segovia, 2013.
Foto: Salva Artesero.